viernes, 25 de abril de 2014

Bibliofília (1)

"Lo bueno de robar libros (y no cajas fuertes) es que uno puede examinar con detenimiento su contenido antes de perpetrar el delito" (Roberto Bolaño).

Començo amb una cita de l'enyorat Bolaño, que es troba al principi del llibre de Miguel Albero, Enfermos del libro. Breviario personal de bibliopatías propias y ajenas (Universidad de Sevilla, 2009), i que estic pal.ladejant poc a poc. Tots aquells que ens agraden els llibres com a objecte de devoció i com a subjecte de conversació, recordem aquells espais en els que hem trobat petits tresors. Parlo de les llibreries, de vell i de nou, més petites que grans, en els que ens hem deixat bona part del sou. A vegades un es torna una mica nyonyo i melancòlic, i li venen rampells d'escriure sobre els records. Com a prova, el següent text, publicat a la revista La Gralla.G, per iniciativa del Pere Gubí i d'altre gent de Gelida (la podeu consultar a www.lagrallapuntog.com).




L’AROMA DELS RECORDS


Estava escrit: aquells llibres ja no serien llegits per ningú més. El destí dels gairebé 8000 llibres del fons de l’antiga llibreria Canuda de Barcelona, que es vàren cremar el passat mes de febrer al Mercantic de Sant Cugat, potser ja havia estat decidit des de feia molt de temps. Arraconats en un magatzem, esperaven muts el seu darrer final. L’oblit crema els llibres més depressa que el foc. Els bombers que van acudir a sufocar el foc vàren establir un perímetre de seguretat, per tal d’evitar que el fum intoxiqués alguna persona. Poca gent s’apropà a veure l’incendi. Què té de nou veure cóm cremen llibres, si ens hem passat tota la nostra història fent-ho? Entre els inquiets espectadors del succès, hi havia aquell home alt, vell i prim, amb unes ulleres de pasta i vidres de cul de vas, que a penes podia dissimular les seves llàgrimes. Només ell savia que l’incendi s’havia emportat tots els tresors que amagaven aquells llibres, pràcticament oblidats per a tothom. L’únic que va apartar aquell vell del seu desconsol fou ensumar entre l’olor del socarrim i les cendres, aquella fragància única de la humitat adherida al paper dels llibres vells. En sentir-la de nou, un breu somriure s’esboçà a la seva cara, i els records el tornaren a portar a aquell soterrani de la llibreria Canuda, al que havies d’accedir per la rerabotiga, i baixar unes escales fins arribar a una cripta (segons així ho descrivien els refinats literats lletraferits) o a una bodega (tal qual la veien aquells agosarats lectors tot terreny a la recerca de troballes). Només aquells que hi ha baixat allà podien identificar aquest aroma, pensà l’home vell, abans que una forçuda bombera li demanés si us plau que es retirés una mica més, perquè el fum s’estava propagant pels voltants. Fou tancar els ulls, i aspirar fort, per tal de retrobar-se de nou en mig del dipòsit soterrani, envoltat de milers de llibres. El cor, emocionat, bategava fort, al mateix temps que l’olor de la humitat s’anava ficant dins dels pulmons, dificultant la respiració. Durant els primers cinc minuts, l’aire enrarit i tancat provocava que la raó et recomanés sortir pitant escaes amunt. Però la passió de la supervivència et mantenia ferm, amb la mirada atenta repasant les prestatgeries a la recerca de l’obra desconeguda. L’aroma del record feu estremir l’home, per les desenes de vegades que havia baixat les escales vers aquell dipòsit dels llibres oblidats. Sempre intentant (re)trobar aquell tresor que havia llegit, molts anys enrera, amb la seva estimada. Aquell poemari, sense nom i sense autor, en edició senzilla de rústica. Ell va perdre la seva estimada, però no l’amor per ella. El poemari va ser oblidat durant la mudança emotiva que els va separar, i ell encara albiraba esperances de trobar-lo en alguna llibreria de vell. Confiava en identificar-lo per les anotacions a dues mans que ell i la seva estimada hi vàren escriure, entre petons i carícies. I ara, el fum i les cendres sho estaven emportant tot de nou. “Potser és temps de fer la darrera ullada”, pensà l’home.


Rera la línia de protecció posada pels bombers, algú va notar l’absència de l’home alt i vell, però no va dir res. Dies més tard, quan els operaris recollien les restes ja calcinades, hi vàren trobar els vidres enfosquits d’unes ulleres de cul de vas. Sense que ningú més ho pogués escoltar, un d’ells va remugar: “Peste de gent que llegeix, sempre es van deixant les ulleres pels puestus”.