MICHEL FOUCAULT (1926-1984) (I)

Celebraremos el treinta aniversario de la muerte del filósofo francés Michel Foucault, con el recordatorio de algunas de sus citas, que iremos añadiendo a lo largo de estos próximos días. El primero hace referencia a un fragmento del primer prólogo de 1961 de la primera edición de la Historia de la locura en la época clásica (en Plon, en una colección dirigida por Philippe Ariès), y que desapareció en posteriores ediciones:

"On pourrait faire une histoire des limites, de ces gestes obscurs, nécessairement oubliés dés qu’accomplis, par lesquels une culture rejette quelque chose qui sera pour elle l'extérieur; et tout au long de son histoire, ce vide creusé, cet espace blanc par lequel elle s’isole la désigne tout autant que ses valeurs. (...) Interroger une culture sur ses expérience limites, c’est la questionner aux confins de l’histoire, en un déchirement qui est comme la naissance même de son histoire”. 

Os proponemos una selección de videos de/sobre Foucault en el siguiente enlace.

AL VOLTANT DE TRYOUTS DE SUSANA CASARES

http://tryoutsthemovie.wordpress.com/

(Presentació a l'Institut Europeu de la Mediterrània, 6 de maig de 2014)

Sempre he trobat estimulants les iniciatives creatives que des de l’àmbit de les arts plàstiques, escèniques i cinematogràfiques, intenten mostrar les contradiccions més que obvies que incorpora el coneixement i el reconeixement de les identitats plurals. Són assaigos (tryouts) molt reeixits que intenten que ens fixem en el que és evident, però que ens entossudim a no voler veure: que aprendre a acceptar que vivim en una societat amb persones que tenen identitats diferents, que ordenen la seva vida d’acord amb codis i patrons morals que no sempre coincideixen, vol dir assumir que sempre existirà el desacord. A vegades un curtmetratge de només catorze minuts ens obre molts més interrogants, que no pas una desena de treballs acadèmics, permanentment enrocats en hipòtesis sense resposta.

El video de Susana Casares em recorda (i crec que a molts de la sala també), a aquell que l’any 2005 va dirigir en Xavier Sala, Hiyab, i d’altres fets en països europeus. Tots es troben relacionats amb joves i amb el contrast entre les seves identitats. En todos dos casos es produeixen situacions de pèrdua. En un i altre curt es plantegen dues preguntes recorrents: perquè sóm tant reactius a acceptar un determinat tipus d’identitat? I perquè aquesta es troba sempre relacionada amb la construcció d’una identitat femenina, mitjançant la presentació social del cos de la dona? Fixeu-vos que són aquestes les qüestions que ens interroguen en primera persona després de veure videos com aquest. En canvi, ens entossudim amb una cadència que sembla impossible d’interrompre, a fer-nos altres preguntes: perquè aquests joves volen mantenir les identitats heretades dels seus pares? És que no es troben a gust en la nostra societat? Què ha fallat en el seu procés d’integració? Perquè el hijab? I així, successivament… Com si no haguéssim entès res dels processos que, des de fa dècades, anem analitzant, observant o explicant.

La quotidiana realitat que expresa la voluntat de Nayla de formar part d’un grup d’animació del seu institut, ben podria ser projectada en molts altres escenaris quotidians de la societat catalana. Hi podriem trobar molt exemples de situacions en les que les identitats i les pertinences són posades a prova, demostrant la seva fragilitat, maleabilitat o resistència. Totes aquestes són condicions pròpies de la física dels materials, aquella branca essencial de les ciències tecnològiques que ens diuen les propietats que ens poden mostrar determinats materials en rebre alguna pressió concreta. Perquè encara no hem sabut elaborar una ciència dels materials amb el que es construeixen les nostres identitats? Perquè no hem sabut elaborar lleis i teoremes que establirien les condicions adeqüades per a l’expressió i reconeixement d’identitats singulars, i quines en les que no és possible fer-ho? Perquè –i ara em refereixo explícitament a la decisió presa per la Nayla al final d’aquest video- hem de deixar que siguin les persones les que sacrifiquin les seves identitats per tal de no ser rebutjades?

Fa poc vaig acabar de llegir un llibre del filòsof alemany Axel Honneth, un dels principals teòrics del principi de reconeixement, amb un títol força eloqüent: La sociedad del desprecio. En un moment de la seva obra, Honneth, impregnat de l’herència de l’humanisme reformista de l’escola crítica, es lamenta del fet que les successives dinàmiques d’exclussió en les societats occidentals hagin provocat que molts col·lectius se sentin que s’han caigut de la “xarxa social del reconeixement” i que, per tant, hagin de buscar formes alternatives de “lluitar en contra de l’experiència del menyspreu i la humiliació”. Ja us podeu imaginar quina interpretació en podem fer avui en dia de les paraules de Honneth.

Perquè aprofito aquesta cita per a parlar sobre Tryouts? Doncs perquè en aquests temps en els que hem assumit la crua realitat de viure en una crisi multinivell, sembla com si parlar d’identitats sigui accessori, sigui quelcom que no toca, que és un luxe, quelcom que no ens podem permetre mentre perillin les nostres condicions materials. És la crisi actual la certificació de la mort per inanició del multiculturalisme que tantes ments preclares havien predit? Potser caldria recordar que les identitats no són patrimoni exclussiu de pobres, marginats i minories. I que jo aspiro a viure en una societat que defineixi clarament les millors condicions possibles, per a que els seus membres puguin expressar lliurement les seves identitats culturals, religioses, polítiques, o de gènere, entre d’altres.

Definir una identitat sempre és més fàcil que definir els patrons de convivència entre elles. Això ho expliquem els antropòlegs dient que allò que forma part d’un bagatge propi es converteix en un mecanisme de reproducció social, mentre que les fronteres que es creen entre identitats actuen com a punts de referència o marcadors de la diferència. Però seguim desconeixent els mecanismes que faciliten la hibridació, la superació no lesiva dels límits identitaris, la co-identificació inclussiva. Encara tenim molt a estudiar.

Cóm interpretar la pèrdua que assumeix Nayla per tal de formar part del grup d’animadores? En podriem encetar un interessant debat, sobre el sentit de la seva pèrdua (el component simbòlic del cabell, sacrificat), o més globalment, sobre l’acceptació de la pèrdua com a condició per a entendre la complementarietat entre identitats diferents. És evident que una identitat majoritària té molts més problemes per acceptar qualsevol mena de pèrdua, que no una minoritària, de la que s’espera que sigui més flexible a assumir canvis. Deixo una pregunta sense resposta: és aquest el sentit d’una societat veritablement intercultural?

Potser algun dels presents s’estranyarà de què en la meva exposició, encara no he parlat d’islam ni de musulmans. I és ben cert; m’han descobert, no tenia cap intenció de parlar-ne. Veritablement era necessari per a entendre el que ens vol explicar el video? La pregunta que els hi deixo sobre la taula és: tindria sentit seguir parlant d’identitats si poguessim garantir la igualtat d’oportunitats per tots els membres de la nostra societat?

Bibliofília (1)

"Lo bueno de robar libros (y no cajas fuertes) es que uno puede examinar con detenimiento su contenido antes de perpetrar el delito" (Roberto Bolaño).

Començo amb una cita de l'enyorat Bolaño, que es troba al principi del llibre de Miguel Albero, Enfermos del libro. Breviario personal de bibliopatías propias y ajenas (Universidad de Sevilla, 2009), i que estic pal.ladejant poc a poc. Tots aquells que ens agraden els llibres com a objecte de devoció i com a subjecte de conversació, recordem aquells espais en els que hem trobat petits tresors. Parlo de les llibreries, de vell i de nou, més petites que grans, en els que ens hem deixat bona part del sou. A vegades un es torna una mica nyonyo i melancòlic, i li venen rampells d'escriure sobre els records. Com a prova, el següent text, publicat a la revista La Gralla.G, per iniciativa del Pere Gubí i d'altre gent de Gelida (la podeu consultar a www.lagrallapuntog.com).

L’AROMA DELS RECORDS

Estava escrit: aquells llibres ja no serien llegits per ningú més. El destí dels gairebé 8000 llibres del fons de l’antiga llibreria Canuda de Barcelona, que es vàren cremar el passat mes de febrer al Mercantic de Sant Cugat, potser ja havia estat decidit des de feia molt de temps. Arraconats en un magatzem, esperaven muts el seu darrer final. L’oblit crema els llibres més depressa que el foc. Els bombers que van acudir a sufocar el foc vàren establir un perímetre de seguretat, per tal d’evitar que el fum intoxiqués alguna persona. Poca gent s’apropà a veure l’incendi. Què té de nou veure cóm cremen llibres, si ens hem passat tota la nostra història fent-ho? Entre els inquiets espectadors del succès, hi havia aquell home alt, vell i prim, amb unes ulleres de pasta i vidres de cul de vas, que a penes podia dissimular les seves llàgrimes. Només ell savia que l’incendi s’havia emportat tots els tresors que amagaven aquells llibres, pràcticament oblidats per a tothom. L’únic que va apartar aquell vell del seu desconsol fou ensumar entre l’olor del socarrim i les cendres, aquella fragància única de la humitat adherida al paper dels llibres vells. En sentir-la de nou, un breu somriure s’esboçà a la seva cara, i els records el tornaren a portar a aquell soterrani de la llibreria Canuda, al que havies d’accedir per la rerabotiga, i baixar unes escales fins arribar a una cripta (segons així ho descrivien els refinats literats lletraferits) o a una bodega (tal qual la veien aquells agosarats lectors tot terreny a la recerca de troballes). Només aquells que hi ha baixat allà podien identificar aquest aroma, pensà l’home vell, abans que una forçuda bombera li demanés si us plau que es retirés una mica més, perquè el fum s’estava propagant pels voltants. Fou tancar els ulls, i aspirar fort, per tal de retrobar-se de nou en mig del dipòsit soterrani, envoltat de milers de llibres. El cor, emocionat, bategava fort, al mateix temps que l’olor de la humitat s’anava ficant dins dels pulmons, dificultant la respiració. Durant els primers cinc minuts, l’aire enrarit i tancat provocava que la raó et recomanés sortir pitant escaes amunt. Però la passió de la supervivència et mantenia ferm, amb la mirada atenta repasant les prestatgeries a la recerca de l’obra desconeguda. L’aroma del record feu estremir l’home, per les desenes de vegades que havia baixat les escales vers aquell dipòsit dels llibres oblidats. Sempre intentant (re)trobar aquell tresor que havia llegit, molts anys enrera, amb la seva estimada. Aquell poemari, sense nom i sense autor, en edició senzilla de rústica. Ell va perdre la seva estimada, però no l’amor per ella. El poemari va ser oblidat durant la mudança emotiva que els va separar, i ell encara albiraba esperances de trobar-lo en alguna llibreria de vell. Confiava en identificar-lo per les anotacions a dues mans que ell i la seva estimada hi vàren escriure, entre petons i carícies. I ara, el fum i les cendres sho estaven emportant tot de nou. “Potser és temps de fer la darrera ullada”, pensà l’home.

Rera la línia de protecció posada pels bombers, algú va notar l’absència de l’home alt i vell, però no va dir res. Dies més tard, quan els operaris recollien les restes ja calcinades, hi vàren trobar els vidres enfosquits d’unes ulleres de cul de vas. Sense que ningú més ho pogués escoltar, un d’ells va remugar: “Peste de gent que llegeix, sempre es van deixant les ulleres pels puestus”.

Diez años ya de los atentados de Madrid

Diez años ya los atentados de Madrid. Tiempo necesario para poder cerrar heridas, que en mi caso no fueron de sangre, pero si provocadas por un sentimiento de vergüenza respecto a la manera en que la institución de la que entonces formaba parte, la Dirección General de Asuntos Religiosos de la Generalitat de Catalunya, respondió a esta tragedia. Durante la mañana del 13 de marzo de 2004, escribí a mano todas las impresiones vividas a lo largo de los dos anteriores días, y me prometí a mí mismo que una década más tarde las haría públicas. Lo hago ahora, sin ningún tipo de resentimiento, pero sí con la voluntad de evitar que el olvido no nos permita enfrentarnos con nuestra memoria, y con nuestra vergüenza.

"La mañana del 11 de marzo había finalizado mi clase de prácticas de coche, y mi profesor me había dejado en la estación de Vilafranca del Penedès. Como era habitual, aprovechaba el viaje hasta Barcelona para leer. No recuerdo si llevaba un libro o la fotocopia de un artículo. Al llegar a Barcelona hice mi trayecto habitual a pie, desde la estación de Arc de Triomf hasta Via Laietana. Al entrar en la oficina, Montse Guallarte me comunicó que había habido un gran atentado en Madrid. Faltaban unos minutos para las 9 de la mañana. Entré en mi despacho, pero ni siquiera encendí el ordenador, ya que a esa hora había quedado con mi amigo Ignacio Álvarez Dorronsoro, para tomar un café. No nos fijamos si en el bar estaba puesta la televisión. Media hora más tarde estaba de nuevo en el despacho, y ya me enteré a partir de las noticias de los diarios por internet, de que había sido un atentado especialmente sanguinario. Lo primero que pensé fue llamar a Madrid, a casa de mi tío Satur, para preguntarle por él y el resto de familia que vive en Madrid. Él me dijo que estaba bien, pero, muy nervioso, comenzó a gritarme al teléfono: "ETA Son unos asesinos y unos bárbaros. Ves, es eso lo que ha conseguido ese malnacido de Carod-Rovira!" (haciendo referencia a las indiscretas conversaciones que éste mantuvo con representantes de ETA en Perpignan).  Yo le pedí que se tranquilizara, que lo que era importante era que nadie de la familia fuera víctima de los atentados. Le dije que después le llamaría. De nuevo el terrorismo, de nuevo nos volvíamos a encontrar de nuevo con el dolor, esta vez en Madrid. Quizás acostumbrado a esta funesta rutina, seguí haciendo mi trabajo, y de vez en cuando miraba las imágenes que algunos medios iban mostrando por internet. En ese momento, mi situación en la Dirección General tenía fecha de caducidad, ya que la directora general, la sra. Montserrat Coll, ya me comunicó que no quería contar conmigo, y que el mes de junio finalizaría mi vinculación laboral. Durante ese periodo se me encargó hacer un estudio sobre el estado de los cementerios musulmanes en Cataluña. Mi anterior cargo, como responsable de estudios de la Dirección General había quedado suspendido. Por aquel entonces, yo ya era consciente de que mi presencia tenía fecha de caducidad, y que ya no podría aportar nada más que lo que me fuera solicitado por la directora general. Mi compañero Manuel Lecha fue encargado de las relaciones con las comunidades musulmanas, y yo le debería dar apoyo hasta el mes de junio. Como una funesta costumbre, hacia el mediodía, nos acercamos a la concentración silenciosa que habitualmente se hacía en la Plaza Sant Jaume cuando se producía un atentado. Allí había miembros del gobierno de la Generalitat y del Ayuntamiento de Barcelona. Saludamos a compañeros de otros servicios del Gobierno. Rompiendo el silencio se escucharon gritos en contra de ETA y en contra de los terroristas. A mí me sonó el teléfono. Era Joan Uribe, sargento de los Mossos de Escuadra, al que sus jefes habían encargado dedicarse al seguimiento de los potenciales casos de terrorismo islamista. Su llamada me dejó de piedra: "quizás no ha sido ETA", me dijo. Yo enseguida se lo comuniqué a mi compañero Manuel, que se quedó tanto sorprendido como yo mismo. Rápidamente volvimos al despacho para comunicarle esta información a la sra. Coll. Le pedimos podernos reunir urgentemente para que tuviera constancia del hecho. Como en aquel tiempo ya se había definido la jerarquía dentro de la Dirección General, fue Manuel quien se dirigió a ella. Ante nosotros, la sra. Coll, incrédula, dijo: "bueno, pero todavía no hay pruebas de ello, ¿verdad ?". "Cierto" ,contesté yo, "pero si se confirma esta hipótesis, quizás habrá que tomar alguna decisión". Nos encargó que hiciéramos un seguimiento de los acontecimientos para ver si podíamos descartar esta autoría o si empezaban a aparecer nuevas pruebas. Desde mi despacho me puse en contacto con miembros de los servicios de información. Volví a llamar a los Mossos para decirles que nos informaran tan pronto como aparecieran nuevas noticias, y también hice una llamada a la Guardia Civil. La idea que les quería transmitir era que estábamos a la espera de noticias, y en previsión de poder hacer algo para poder evitar algún tipo de reacción social contra los musulmanes. También nos pusimos en contacto con representantes del colectivo musulmán, que se indignaron ante las suposiciones que les hacíamos, aunque luego parecieron interpretar mejor nuestra llamada. He de reconocer que lo primero que me ha venido a la cabeza estos días ha sido que alguien atacara una mezquita, o que alguna persona musulmana fuera agredida. Me acordaba del caso del atentado de Okhlahoma y temía que esto nos pasara en Cataluña. Era como si pudiera derrumbarse el camino que habíamos estado haciendo en los últimos años. También llamé a mi mujer, Pilar, para comunicarle el hecho. Lo hice desde el móvil, en la calle, ya que pensaba que tenía que saber. Aproveché que estaba en la calle para engullir un pequeño bocadillo, mientras llamaba a otros compañeros periodistas. Todo el mundo estaba muy preocupado, porque empezaban a aparecer informaciones de los servicios de información británicos, que fueron los primeros en empezar a hablar de la hipótesis islamista. Al volver a la oficina, le iba informando de mis conversaciones a la sra. Coll que, sin embargo, no aparentaba ningún tipo de preocupación por lo que estaba pensando. Pese a las dudas que tuve respecto la autoría de los atentados, durante el jueves 11 de marzo en ningún momento me relajé. Preferí imaginar el peor escenario posible, y asumir el riesgo de ser tachado posteriormente como exagerado (si finalmente la autoría hubiera sido de ETA), que no como poco previsor. El resto de la tarde sirvió para seguir intentando encontrar más claves en internet y para que la batería del móvil prácticamente se me descargara. Creo que hacia las cinco de la tarde, la sra. Coll nos comunicó que iba a casa. Yo le dije, que si quería, podría llamarle a su casa, ya que probablemente me llegaría más información durante la noche. Ella me respondió que ya se la comunicaría mañana, y que esperaba que si se confirmaba la autoría islamista, al final no se tuviera que suspender la reunión prevista entre el consejero primero, Josep Bargalló, y los representantes del Consejo Islámico y Cultural de Cataluña, prevista por el siguiente lunes 15 de marzo. Me quedé mudo: que su única preocupación en estos momentos fuera una cuestión de protocolo. Esa tarde salí tarde del despacho, y cuando llegué a casa, me conecté de nuevo en internet para conocer nuevos detalles.

La rutina del día siguiente comenzaba a las siete de la mañana, de nuevo al volante del coche de prácticas. El profesor me dio más de una bronca, diciéndome que " hoy no estás muy fino , qué te pasa ?". Poco le pude decir, pues ya tenía la cabeza en otro sitio. A las ocho, cogí el tren con tres o cuatro periódicos bajo el brazo. A medio viaje me vuelve a llamar Joan Uribe, indicándome que los Mossos quieren entrevistarse con los responsables del Consejo Islámico y Cultural de Cataluña, y que nos pedían nuestro apoyo para ponerse en contacto con ellos. Yo le dije que, dado que yo ya no ocupaba ningún cargo en la Dirección General, le debería pedir directamente a la directora. Uribe me respondió que él tenía la autorización de la consellera Montserrat Tura para que las personas que los ayudaran a hacer este contacto fueran Manuel Lecha y yo mismo. Y me recalcó que ya se pondrían en contacto con la sra. Coll. Llegué a la oficina, y me encuentro con Manuel (al que ya había llamado después de hablar con Uribe, para comunicarle a la sra. Coll la intención de los Mossos). Me confirma que ha hablado con ella, y que quiere que concertemos esta reunión, que se celebrará ese viernes a las 11h en la sede del Consejo islámico en la calle Tallers. Manuel también me comenta que la sra. Coll hoy vendría más tarde a la oficina. Yo le expongo algunas de las propuestas que había pensado: proponer un manifiesto de rechazo consensuado con el mayor número de comunidades musulmanas de Cataluña, hacerle saber al Gabinete del Presidente Maragall que estábamos moviendo esto y, sabiendo que se estaba organizando una gran manifestación en Plaza de Cataluña-Paseo de Gracia, poder conseguir que pudiera haber una representación de estos colectivos en su cabecera. Mientras íbamos a la cita con los Mossos fuimos perfilando estas ideas, pues para la primera de ellas queríamos contar con el apoyo del Consejo Islámico. La reunión a tres bandas no duró más de treinta minutos, y todos nos aprestó a apoyarnos en la respuesta a esta situación. A la salida, un grupo de periodistas nos abordó, y tuvimos que darles algunas excusas un poco raras para evitar que nos identificaran. De regreso a la oficina, Manuel recibió la llamada de la sra . Coll que le preguntaba cómo había ido la reunión. Después de hablar con ella, Manuel me comunicó que la sra . Coll tenía unos asuntos personales que le impedirían venir a la oficina durante todo el día. Esto me preocupó mucho, ya que nosotros no podíamos entrar en contacto con el Gabinete de Presidencia, ni iniciar todas las iniciativas que habíamos pensado para que se pudiera articular una respuesta de condena a los atentados por parte de las comunidades musulmanas en Cataluña. Al llegar a la oficina de Via Laietana, empecé a redactar el texto del manifiesto que había que consensuar con las comunidades musulmanas. Cuando ya tenía un primer borrador, Manuel entró en mi despacho para revisarlo juntos. Al entrar, cerró la puerta, y me dijo que hoy la sra. Coll no vendría en todo el día porque había decidido quedarse en casa, para poder preparar la calçotada que quería hacer el sábado, en la que había invitado a diferentes miembros del gobierno catalán (*). Me quise morir en ese instante. Mi primera reacción fue coger la chaqueta y marcharme a casa, pero Manuel me contuvo, para decirme que teníamos que hacer el manifiesto, y que esto era lo más importante que hacer ahora.

Hicimos un breve texto de rechazo por los atentados, mientras que por otra parte, localizábamos los teléfonos de los principales interlocutores de las comunidades musulmanas en Cataluña. La idea sería explicarles nuestra propuesta, leerles el contenido del manifiesto (o mandarselo por fax), y luego añadir el nombre de su comunidad en la lista de adhesiones. Cuando nos pusimos en contacto con el Consejo Islámico, surgió el primer problema: ellos habían preparado un comunicado diferente que estaban a punto de enviar a la prensa. Les pedimos que lo que querían hacer no era lo que tocaba hacer ahora, y que nosotros nos estábamos exponiendo mucho para que se pudiera dar una imagen de unidad en el seno del colectivo. Finalmente, se avinieron a consensuar los dos textos. Nos pasamos casi todo el mediodía y comienzo de la tarde (era viernes, y era día de oración), llamando a comunidades musulmanas. Al final conseguimos el apoyo de unas cuarenta entidades y mezquitas. Ya le habíamos comunicado al Gabinete de Presidencia lo que queríamos hacer, y que quedábamos a la espera de que nos dijeran algo en relación a la manifestación de la noche. A partir de media tarde, empezamos a enviar el manifiesto por fax a la redacción de los principales medios de comunicación de Cataluña. El número de fax de la Delegación de la Generalitat en Barcelona apareció en todos los envíos, pero tengo la sensación de que nadie se dio cuenta de ello. Al día siguiente, muy pocos medios se han hecho eco de este manifiesto. Demasiado esfuerzo para unos resultados tanto escasos.

Ahora quedaba la cuestión de la manifestación. Manuel Lecha y yo mismo nos desplazamos a la sede del Consejo Islámico para poder recoger a algunos de sus representantes para poder asistir a la manifestación. Desde el Gabinete de Presidencia nadie nos había respondido, pero lo intentamos. Al llegar a Plaza Cataluña, la multitud era tan enorme, que sólo pudimos situarnos junto al edificio de El Corte Inglés, muy lejos de la cabecera que se encontraba al inicio del Paseo de Gracia. Todavía recuerdo las miradas de la gente respecto a unos representantes musulmanes que, vestidos con chilabas y turbantes, intentaban abrirse paso entre la multitud. Al final fue imposible dar un paso más. Yo pensé que ya había hecho suficiente, y enfilé hacia el tren que tenía que llevar a casa.

El día había sido muy largo y duro, como también lo fue aquella noche de insomnio y vergüenza.

(*) Este hecho me fue confirmado por la entonces Secretaria para la Inmigración, Adela Ros, que reconoció que ella participó en esta comida, junto con otros miembros del partido al que pertenecía la sra. Coll, como el consejero primer Josep Bargalló.

Deu anys ja dels atemptats de Madrid

Deu anys ja dels atemptats de Madrid. Temps necessari per a poder tancar ferides, que en el meu cas no vàren ser de sang, però si provocades per un sentiment de vergonya respecte a la manera en que la institució de la que llavors formava part, la Direcció General d'Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, va respondre a aquesta tragèdia. Durant el matí del 13 de març de 2004, vaig escriure a mà totes les impressions viscudes al llarg dels dos anteriors dies, i em vaig prometre a mi mateix que una dècada més tard les faria públiques. Ho faig ara, sense cap mena de ressentiment, però sí amb la voluntat d'evitar que l'oblit no ens permeti enfrentar-nos amb la nostra memòria, i amb la nostra vergonya.

“El matí de l’11 de març havia finalitzat la meva classe de pràctiques de cotxe, i el meu professor m’havia deixat a l’estació de Vilafranca del Penedès. Com era habitual, aprofitava el viatge fins a Barcelona per a llegir. No recordo si portava un llibre o la fotocòpia d’un article. En arribar a Barcelona vaig fer el meu trajecte habitual a peu, des de l’estació d’Arc de Triomf fins a Via Laietana. En entrar a l’oficina, la Montse Guallarte em va comunicar que havia hagut un gran atemptat a Madrid. Faltaven uns quants minuts per a les 9 del matí. Vaig entrar en el meu despatx, però ni tant sols vaig encendre l’ordinador, ja que a aquella hora havia quedat amb l’amic Ignasi Álvarez Dorronsoro, per a prendre un cafè. No ens vàrem fixar si en el bar estava posada la televisió. Mitja hora més tard estava de nou al despatx, i ja em vaig assabentar a partir de les notícies dels diaris per internet, que havia estat un atemptat especialment sagnant. El primer que vaig pensar va ser trucar a Madrid, a casa del meu tiet Satur, per a preguntar-li per ell i la resta de família que viu a Madrid. Ell em va dir que estava bé, però, molt nerviós, va començar a cridar-me al telèfon: “ETA son unos asesinos y unos bárbaros. Ves, es eso lo que ha conseguido ese malnacido de Carod!!” (fent referència a les indiscretes converses que aquest va mantenir amb representants d’ETA a Perpignan). Jo li vaig demanar que es tranquilitzés, que el que era important era que ningú de la familia fos víctima dels atemptats. Li vaig dir que després li trucaria. De nou el terrorisme, de nou ens tornàvem a trobar de nou amb el dolor, aquest cop a Madrid. Potser acostumat a aquesta funesta rutina, vaig seguir fent la meva feina, i de tant en tant mirava les imatges que alguns mitjans anaven mostrant per internet. En aquell moment, la meva situació a la Direcció General tenia data de caducitat, ja que la directora general, la sra. Montserrat Coll, ja em va comunicar que no volia comptar amb mi, i que el mes de juny finalitzaria la meva vinculació laboral. Durant aquell periode se’m va encarregar de fer un estudi sobre l’estat dels cementiris musulmans a Catalunya. El meu anterior càrrec, com a responsable d’estudis de la Direcció General havia quedat suspès. Per aquell temps, jo ja n’era conscient de que la meva seria una presència transitòria, i que ja no podria aportar res més que el que em fos sol·licitat per la directora general. El meu company Manel Lecha fou encarregat de les relacions amb les comunitats musulmanes, i jo li hauria de donar suport fins el mes de juny. Com una funesta costum, cap al migdia, ens vàrem apropar, ell i jo, a la concentració silenciosa que habitualment es feia a la Plaça Sant Jaume quan es produia un atemptat. Allà hi havia membres del govern de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona. Vàrem saludar a companys i companyes d’altres serveis del Govern. Trencant el silenci s’escoltaren crits en contra d’ETA i en contra dels terroristes. A mi em va sonar el telèfon. Era en Joan Uribe, sargent dels Mossos d’Esquadra, al que els seus caps havien encarregat dedicar-se al seguiment dels potencials casos de terrorisme islamista. La seva trucada em va deixar de pedra: “potser no ha estat ETA”, em va dir. Jo de seguida li vaig comunicar al meu company Manel, que es va quedar tant sorprès com jo mateix. Ràpidament vàrem tornar al despatx per a comunicar-li a la sra. Coll aquesta informació. Li vàrem demanar poder-nos reunir urgentment per a que tingués constància del fet. Com que en aquell temps ja s’havia definit la jerarquia dins de la Direcció General, va ser en Manel qui li va comunicar la informació. Davant nostre, la sra. Coll, incrèdula, va dir: “bé, però encara no hi ha proves d’això, oi?”. “Cert”, vaig contestar jo, “però si es confirma aquesta hipòtesi, doncs potser caldrà prendre alguna decisió”. Ens va encarregar que fessim un seguiment dels esdeveniments per a veure si podiem descartar aquesta autoria o si començaven a aparéixer noves proves. Des del meu despatx em vaig posar en contacte amb membres dels serveis d’informació. Vaig tornar a trucar a Mossos per a dir-lis que ens informessin tant aviat com apareguessin noves notícies, i també vaig fer un truc a la Guàrdia Civil. La idea que els hi volia transmetre era que estàvem a l’espera de notícies, i en previsió de poder fer quelcom per tal de poder evitar alguna mena de reacció social contra els musulmans. També ens vàrem posar en contacte amb representants del col·lectiu musulmà, que es vàren indignar per les suposicions que els hi feiem, tot i que després van interpretar millor la nostra trucada. He de reconéixer que el primer que m’ha vingut al cap aquests dies ha estat que algú ataqués una mesquita, o que alguna persona musulmana fos agredida. Em recordava del cas de l’atemptat d’Okhlahoma i temia que això ens passés a Catalunya. Era com si pogués ensorrar-se el camí que haviem estat fent en els darrers anys. També vaig trucar a la meva dona, Pilar, per a comunicar-li el fet. Ho vaig fer des del mòvil, al carrer, ja que pensava que ho havia de saber. Vaig aprofitar que estava al carrer per a empassar-me un petit entrepà, mentre trucava a altres companys periodistes. Tothom estava molt preocupat, perquè començaven a aparèixer informacions dels serveis d’informació britànics, que van ser els primers en començar a parlar de la hipòtesi islamista. En tornar a l’oficina, li anava informant de les meves converses a la sra. Coll que, no obstant, no aparentava cap mena de preocupació pel que estava pensant. Malgrat els dubtes que de cop m’embargaven respecte l’autoria dels atemptats, durant el dijous 11 de març, en cap moment em vaig relaxar. Vaig preferir imaginar-me el pitjor escenari possible, i assumir el risc de ser titllat posteriorment com a exagerat (si finalment l’autoria hagués estat d’ETA), que no com a poc previsor. La resta de la tarda va servir per a seguir intentant trobar més claus a internet i per a que la bateria del mòbil pràcticament se’m descarregués. Crec que cap a les cinc de la tarda, la sra. Coll ens va comunicar que marxava a casa. Jo li vaig dir, que si volia, li podria trucar a casa seva, ja que probablement m’arribaria més informació durant la nit. Ella em va respondre que ja li comunicaria demà, i que esperava que si es confirmava l’autoria islamista, no s’hagués de suspendre la reunió prevista entre el conseller primer, Josep Bargalló, i els representants del Consell Islàmic i Cultural de Catalunya, prevista pel següent dilluns 15 de març. Em vaig quedar mut: que la seva única preocupació en aquests moments fos una qüestió de protocol. Aquella tarda vaig sortir tard del despatx, i quan vaig arribar a casa, em vaig connectar de nou a internet per a conéixer nous detalls.

La rutina del dia següent començava a les set del matí, de nou al volant del cotxe de pràctiques. El professor em va clavar més d’una bronca, dient-me que “avui no estàs gaire fí, què et passa?”. Poc li vaig poder dir, doncs ja tenia el cap en un altre lloc. A les vuit, agafo el tren amb tres o quatre diaris sota el braç. A mig viatge em torna a trucar el Joan Uribe, indicant-me que els Mossos es volen entrevistar amb els responsables del Consell Islàmic i Cultural de Catalunya, i que ens demanàven el nostre suport per entrar en contacte amb ells. Jo li vaig dir que, donat que jo ja no ocupava cap càrrec a la Direcció General, li hauria de demanar directament a la directora. En Uribe em va respondre que ell tenia l’autorització de la consellera Montserrat Tura per a que les persones que els ajudessin a fer aquest contacte fossin el Manel Lecha i jo mateix. I em va recalcar que ja es posarien en contacte amb la sra. Coll. Arribo a l’oficina, i em trobo amb el Manel (al que ja havia trucat després de parlar amb Uribe, per tal de comunicar-li a la sra. Coll la intenció dels Mossos). Em confirma que ha parlat amb ella, i que vol que concertem aquesta reunió, que es celebrarà aquell divendres a les 11h a la seu del Consell islàmic al carrer Tallers. En Manel també em comenta que la sra. Coll avui vindria més tard a l’oficina. Jo li exposo algunes de les propostes que havia pensat: proposar un manifest de rebuig consensuat amb el major nombre de comunitats musulmanes de Catalunya, fer-li saber al Gabinet del President Maragall que estàvem movent això i, sabent que s’estava organitzant una gran manifestació a Plaça de Catalunya-Passeig de Gràcia, poder aconseguir que hi pogués haver una representació d’aquests col·lectius en la seva capçalera. Mentre anàvem a la cita amb els Mossos vàrem anar perfilant aquestes idees, doncs per la primera d’elles voliem comptar amb el suport del Consell Islàmic. La reunió a tres bandes no va durar més de trenta minuts, i tots ens vàrem aprestar a donar-nos suport en la resposta a aquesta situació. A la sortida, un grup de periodistes ens va abordar, i vàrem haver de donar-lis algunes excuses una mica rares per a evitar que ens identifiquessin. De retorn a l’oficina, en Manel va rebre la trucada de la sra. Coll que li preguntava cóm havia anat la reunió. Després de parlar amb ella, Manel em va comunicar que la sra. Coll tenia uns afers personals, que l’impedirien venir a l’oficina durant tot el dia. Això em va preocupar molt, ja que nosaltres no podiem entrar en contacte amb Gabinet de Presidència, ni encetar totes les iniciatives que haviem pensat per a que es pogués articular una resposta de condemna als atemptats per part de les comunitats musulmanes a Catalunya. En arribar a l’oficina de Via Laietana, vaig començar a redactar el text del manifest que calia consensuar amb les comunitats musulmanes. Quan ja tenia un primer esborrany, en Manel va entrar en el meu despatx per a revisar-ho junts. En entrar, va tancar la porta, i em va dir que avui la sra. Coll no vindria en tot el dia perquè havia decidit quedar-se a casa seva, per tal de poder preparar la calçotada que volia fer el dissabte, i a la qual havia invitat a diferents membres del govern català (*). Em vaig voler morir en aquell instant. La meva primera reacció va ser agafar la xaqueta i marxar a casa, però el Manel em va contenir, per a dir-me que haviem de fer el manifest, i que això era el més important de fer ara.

Vàrem fer un breu text de rebuig pels atemptats, mentre que per altra banda, localitzàvem els telèfons dels principals interlocutors de les comunitats musulmanes a Catalunya. La idea seria explicar-lis la nostra proposta, llegir-lis el contingut del manifest (o enviar-lis per fax), i després poder afegir el nom de la seva comunitat en la llista d’adhesions. Quan ens vàrem posar en contacte amb el Consell Islàmic, va sorgir el primer problema: ells havien preparat un comunicat diferent que estaven a punt d’enviar a la premsa. Els hi vàrem demanar que això que volien fer no era el que tocava fer ara, i que nosaltres ens estàvem exposant molt per tal que es pogués donar una imatge d’unitat en el si del col·lectiu. Finalment, es van avenir a consensuar els dos textos. Ens vàrem passar gairebé tot el migdia i començament de la tarda (era divendres, i era dia d’oració), trucant a comunitats musulmanes. Al final vàrem aconseguir el suport d’una quarentena d’entitats i mesquites. Ja li haviem comunicat al Gabinet de Presidència el que voliem fer, i que quedàvem a l’espera de que ens diguessin alguna cosa en relació a la manifestació de la nit. A partir de quarts de sis de la tarda, vàrem començar a enviar el manifest per fax a la redacció dels principals mitjans de comunicació de Catalunya. El número de fax de la Delegació de la Generalitat a Barcelona va aparéixer en tots els enviaments, però tinc la sensació que ningú es va adonar d’això. Al dia següent, molt pocs mitjans s’han fet ressó d’aquest manifest. Massa esforç per a uns resultats tant minsos.

Ara quedava la qüestió de la manifestació. En Manel Lecha i jo mateix ens vàrem desplaçar a la seu del Consell Islàmic per tal de poder recollir a alguns dels seus representants per tal de poder assistir a la manifestació. Des del Gabinet de Presidència ningú ens havia respòs, però ho vàrem intentar. En arribar a Plaça Catalunya, la gentada era tant enorme, que només vàrem poder situar-nos al costat de l’edifici de El Corte Inglés, molt lluny de la capçalera que es trobava a l’inici del Passeig de Gràcia. Encara recordo les mirades de la gent respecte a uns representants musulmans que, vestits amb gel·labes i turbants, intentàven obrir-se pas entre la multitud. Al final va ser impossible donar una passa més. Jo vaig pensar que ja havia fet prou, i vaig enfilar cap al tren que m’havia de portar a casa.

El dia havia estat molt llarg i dur, com també ho va ser aquella nit d’insomni i vergonya".

(*) Aquest fet em va ser confirmat per la llavors Secretària per a la Immigració, Adela Ros, que va reconéixer que ella va participar en aquest dinar, juntament amb altres membres del partit al que pertanyia la sra. Coll, com el conseller primer Josep Bargalló.

Tres apunts sobre vigilar i castigar

A vegades faig elocubracions pròpies de la filosofía-ficció: què en diria Michel Foucault dels exercicis de vigilància i càstig que contenen les ordenances i lleis aprovades a Europa contra l'ús del vel integral? Sempre m'ha atret la (remota i impossible) possibilitat de posar el pensament d'un autor fora del seu temps, o projectar-lo vers el present o un futur immediat. Pels més puristes hagiogràfics, això representaria una manipulació del llegat d'aquests autors; pels acadèmics, un exercici banal i poc acurat; per a oportunistes literaris, la possibilitat de poder sentar les bases per a la redacció d'un nou llibre d'autoajuda o d'espiritualitat difusa. Per a mí només és un intent per tal de comprovar la vigència d'un pensament, d'unes reflexions crítiques, que semblen igualment pertinents avui en dia.

No cito a Foucault en aquests tres apunts, però en sóc conscient de que en ells hi ha quelcom de la seva crítica a les relacions de poder. Així, respecte a la (renovada) intenció d'institucions públiques catalanes per a elaborar normatives referides a l'ús del vel integral, elaboro els següents tres arguments:

El problema és fer un problema on no hi ha problema

L’ús del vel integral representa una pràctica molt marginal entre els col·lectius musulmans a Catalunya, i no pot ser considerada com a indicativa del seu grau de religiositat o de la seva integració. Les dones musulmanes que decideixen vestir un vel integral –cal tenir present que una part molt significativa d’elles són dones catalanes converses a l’islam- volen expressar una compromís estricte amb una interpretació molt rigorista de l’islam, que no és la que defineix el perfil mitjà d’aquests col·lectius. Si la seva incidència és qualitativa i quantitativament baixa, no té gaire sentit intentar forçar la creació d’un problema allà on no existeix. Però en política, fer molt soroll per no res (much ado about nothing), en apariència pot provocar simpaties que sempre acaben fregant el populisme (més encara en aquests moments en que els nostres polítics semblen envalentir-se quan parlen de la immigració), però que poden provocar efectes contraris als volguts. Els efectes col·laterals de totes les prohibicions que s’han incorporat en les ordenances de civisme a Catalunya, s’han descobert temps més tard de la seva aplicació, el que ens fa pensar fins a quin punt es fa previsió de les alteracions en les relacions socials que provoquen determinades resolucions legals.

Les llibertats es protegeixen mitjançant el diàleg i la pedagogia, no a través de les prohibicions

Una democràcia no pot obligar per decret a que els seus ciutadans siguin demòcrates, però sí recordar-lis que existeixen unes normes establertes per a determinar la presa de decisions que ens afecten a tots. Les opcions individuals, enteses com l’exercici d’una llibertat personal que la Constitució i l’Estatut defensen, poden despertar estranyesa o desconcert. És lícit afirmar que l’ús del vel integral representa un veritable xoc cultural. Però a partir del moment en que forma part d’una voluntat individual (i no d’una imposició, tal com sovint es dóna per fet sense haver escoltat ni un sol moment el que diuen aquestes dones), que revela una condició de la persona (en aquest cas, per la voluntat de mantenir-se fidel a uns principis doctrinals concrets), és necessari que la nostra societat ofereixi, en primer lloc, una garantia legal basada en aquesta llibertat individual, i segon, un àmbit en el que poder comprendre-la i contextualitzar-la. Aquest àmbit no pot ser un altre que l’esfera pública, en la que els individus que formem part d’una democràcia han de poder dirimir les seves discrepàncies sobre el resultat dels seus actes i paraules. És el debat públic i no les ordenances les que poden diluir l’ús del vel integral.

Totes les tradicions, religioses o laiques, inscriuen la moralitat comunitària sobre el cos de les dones

Perquè ens entestem en salvar a les dones musulmanes? Salvar-les de qui? De la seva tradició? Dels seus homes? De les seves mares? D’elles mateixes? És que no sóm conscients que, d’aquesta manera, les seguim considerant com a incapaces de regir les seves vides? La ignorància ens cega, i ens omple el pit d’un orgull falç a l’hora d’apelar els drets d’unes dones i no ser conscients de les situacions de desigualtat que segueixen marcant la nostra societat. La història de l’alliberament de les dones no només està datada a Occident; aquelles petites històries de resistència tenen altres protagonistes que, malgrat que se’ls hi recordi constantment, no necessiten renegar de les seves herències culturals o religioses, per a poder-se alliberar. No té gaire sentit que, com a forma de respondre al que es considera com una imposició (l’ús del vel integral), s’utilitzi un instrument coactiu com és una ordenança municipal, amb les seves sancions corresponents. La repressió no afavoreix l’alliberament, i pot convertir una decisió individual en un argument reactiu que serveix, de nou, per arraconar-nos, uns i altres, en les nostres petites pors.

Muerte a la inteligencia

Esta imagen forma parte de nuestro imaginario cultural: la salida de Miguel de Unamuno del paraninfo de la Universidad de Salamanca en octubre de 1936, después de su encontronazo dialéctico con Millán Astray, y su "muerte a la inteligencia" (o "muera la intelectualidad traidora, viva la muerte", pues no queda claro lo que realmente dijo este infausto personaje). La siguiente imagen representa la aplicación práctica, depurada tras los años, de cómo el cáncer de la ignorancia adquiere nuevas dimensiones:

Davinia Saorín, concejala del Partido Popular en Calasparra, y secretaria general de Nuevas Generaciones en esta población murciana, ha vuelto a hacer una oda a la incompetencia. Cuando nuestros mejores jóvenes, aquellos que recibieron una educación superior de calidad, tienen que hacer las maletas para encontrar una oportunidad lejos de su país, no hay nada más sangrante que ver cómo otros JSI (jóvenes sobradamente ignorantes, el video aporta contundentes pruebas de ello), van ocupando cargos con responsabilidad pública -sean electos o pre-dilectos, por parte de los dirigentes de sus partidos-, que les enardecen a realizar declaraciones como las que aquí quiero denunciar. Cada uno sabrá extraer sus conclusiones tras el visionado del video:

http://www.youtube.com/watch?v=MMk85I6QzUg

Pensarán que lo fácil es cebarse contra los cargos públicos del partido que gobierna el país. Bueno, es esta una de las limitadas prerrogativas que tenemos los ciudadanos en una sociedad democrática, y que va más allá de la inveterada costumbre hispana de poner a parir al prójimo. Pero lo que verdaderamente lamento es que esta forma de conducirse en la sociedad, aprovechando los trampolines institucionales y las estructuras de dominio de los partidos políticos, hace ya tiempo que ha seducido a muchos jóvenes, que ven en la política una manera de poder ser algo en la vida. Siempre es difícil separar la vocación de la provocación, la voluntad de servir al bien común de la voluntad de servirse y aprovecharse del bien común. Y es que la política partidaria (que no es lo mismo que la política partisana, llevada a cabo desde y hacia el tiempo y vida ordinaria de las personas, para mejorar realmente su vida), cuya refinada práctica ha sido aplicada por parte de todos los partidos políticos que han tenido experiencia cortesana (es decir, que han tocado poder tangible, y no sólo moral), explica que la mejor manera de poder progresar en un partido es la servidumbre, la disponibilidad, saber "codearse" (en el doble sentido etimológico: estar con y apartar con), y la impagable virtud de la traición. Alguien dijo alguna vez, que nadie progresa en política si no acaba traicionando a aquellos que le ayudaron en un primer momento. La política está llena de figuras que se quedaron huérfanas por voluntad propia. 

Es evidente que en el debate de las ideas, todo puede ser planteado (aunque no todo pueda ser aceptado).  Tal principio nunca ha sido patrimonio de nuestros cargos e instituciones políticas. Y que una persona como la concejala Saorín exprese sus ideas, y que éstas sean rebatidas, está dentro de la normalidad. Lo que verdaderamente me preocupa es ese desparpajo ignorante, esa superioridad moral que dicen imprime el cargo sobre la persona (cuando debería de ser todo lo contrario), de la que los cachorros de los partidos políticos hacen gala. Quizás de esta manera atraerán la atención de sus futuros valedores de su progreso en las estructuras de sus partidos. Pero que los veteranos piensen que quizás algún día serán los primeros que, a fuerza de fingidos homenajes, serán desplazados a retiros dorados. Esos mismos a los que los más jóvenes aspiran: el Consejo de Estado, el Parlamento europeo, o los más confortables despachos de grandes empresas o ONG's a mayor gloria de su figura. Eso sí, después de haber servido a la patria que, agradecida, les ha devuelto el favor dándoles una paga vitalicia...

El asalto a nuestras conciencias

Es de justicia, ante lo sucedido en la frontera del Tarajal en Ceuta, refutar las funestas tesis de Samuel P. Huntington, en las que se refería a que las fronteras con el mundo islámico estaban marcadas con sangre. Occidente construye su presente con la pervivencia de temores pasados. Pero lo cierto es que las únicas fronteras que hoy en dia hacen sangrar y desangrar, son las hemos dejado construir con nuestros impuestos y con la ausencia de nuestras conciencias, para "protegernos" de una amenaza ficticia, creada por nuestro egoísmo ruin, que esquilma los recursos del mundo para nuestro bienestar, y que rechaza a aquellos que provienen del mismo origen.

Recuerdo una viñeta de El Roto que, con su siempre lacerante crítica, afirmaba que los inmigrantes han llegado a Europa siguiendo el rastro del expolio de sus países. La codicia con la que hemos conseguido nuestro estado del bienestar, nos lleva a no desear compartirlo con nadie. De esta manera despreciamos la condición humana, nuestra propia condición, ante las figuras sin nombre, sin rostro, sin historia, de una serie de personas que desaparecen antes de pisar esta tierra. El Mediterráneo se ha vuelto cómplice de este desprecio, al engullir la vida de miles de personas.

Los medios de comunicación sentencian que “la desesperación y la falta de alimentos empujan a inmigrantes a los asaltos”. Describen a estas personas como una masa uniforme, sólo movida por la mera supervivencia, sin orden ni concierto, como una marea humana dispuesta a desbordar cualquier frontera natural o artificial. La deshumanización es característica de la información con la que que se nos intenta inmunizar ante el dolor y la desaparición: hacernos creer que el mal de los otros es necesario para que nosotros mantengamos lo poco que nos queda.

¿Cómo hemos llegado a acceptar esto, a defender nuestros derechos y privilegios mediante concertinas? ¿Por qué nos sentimos salvados por estar en la otra parte de la valla? ¿Cuantos muertos deberan de acumularse a las puertas de Europa para que caiga este muro de insensibilidad? ¿Hasta cuándo resistirán nuestras conciencias sin inmutarse?

EL CENTRO MENGUANTE

Pasear por el centro de Barcelona se ha convertido en una experiencia triste y desoladora. Aquellos espacios comerciales que para muchos actuaban como puntos de referencia de nuestra infancia y juventud, están simplemente desapareciendo. Han sido reemplazados por otros espacios comerciales que, paradójicamente son los espacios de referencia de ahora para los ávidos adolescentes equipados con sus smartphones y tarjetas de crédito, a la búsqueda de un estilo que pretenden único y personal, pero que les convierte en fotocopias al uso.

Del pasado, ya sólo nos quedan fotos. Fotos hechas antes de que estos espacios cierren, y se conviertan en nuevos e indiferenciados comercios de marcas. Antes de que el centro de la ciudad se haga cada vez más menguante hasta su práctica desaparición, antes de que el centro se convierta en un parque temático, recordemos por última vez imágenes como éstas.

Cómo las NTIC nos acaban generando TIC's

¿Quién no se ha hecho una foto con el móvil? ¿Quién no la ha compartido con sus amigos? Quién no ha perdido la propia vergüenza haciendo el ridículo en la web? Ya hemos olvidado el pudor a exponerse ante la gente, a que nos vean en situaciones cotidianas, con nuestra familia, con amigos,  embriagado o en estado sobrio. Los que por encargo de las empresas de recursos humanos rastrean nuestros perfiles en las redes sociales, podrían llegar a sorprenderse de que llevemos una vida digital discreta y ordenada. En breve, nuestra discreción será interpretada como síntoma de un cierto aislamiento social, como si nuestra vida privada no tuviera el suficiente interés como para compartirlo con el resto de la Humanidad.

El fenómeno selfie es más que interesante de ser analizado. No se trata de un simple autorretrato, sino que busca situarnos dentro de una acción o contexto concreto. Deseamos decir a los demás que "hemos estado allí", y por eso inmortalizamos el momento. Es algo bien diferente a aquellos que se plantan una cámara de video en la cabeza, y se tiran a hacer puenting, a bajar por una pista de nieve, o a palear por un río de aguas bravas. Éstos quieren compartir con nosotros que han "experimentado algo excitante".

Tanto en un caso como en otro, tengo la sensación de que nuestro innato narcisismo, se excita ante la facilidad de inmortalizar digitalmente nuestra insulsa vida que, al ser difundida por las redes sociales, se convierte en algo digno de comentar.

Estoy convencido que en nuestro futuro cyborg, desearemos que se nos implante una cámara de fotografía y video en nuestro cuerpo, para que de esta manera podamos transferir a un disco duro toda nuestra experiencia cotidiana en formato digital.